Els horaris interminables i la salut de les dones

Els horaris interminables i la salut de les dones

A la nostra societat la gestió del temps és una exigència cada vegada més important: arribar a temps, sincronitzar, preveure, decidir en el moment adequat. El temps és un motor d’oportunitats socials. Una persona exclosa és aquella a la qual no es permet acoblar el seu temps als temps públics on flueixen oportunitats vitals com ara l’ocupació, el reconeixement, o la millora de la posició social. Una persona marginada no està només situada en una perifèria espacial sinó que viu literalment en un altre temps.

Vivim en una societat on el ritme de gairebé totes les interaccions socials s’ha accelerat. L’organització actual del treball, les tecnologies omnipresents de la informació i la comunicació, les transaccions econòmiques instantànies i els transports ultra ràpids actuen com turboreactors de temps imprimint ritmes discordants i alhora plantejant noves exigències de sincronització entre temps diversos. Les dificultats d’entrellaçament i cohesió entre el temps de treball, el temps familiar, el temps per exercir la ciutadania activa i el temps personal s’han multiplicat i provoquen cada vegada majors disparitats entre dones i homes, entre generacions i entre persones amb diferent posició social i econòmica.

El temps és un recurs i alhora també conforma el medi en què es desenvolupen les nostres vides. Per això, compassant l’evolució social s’han anat establint diferents convencions en la divisió del temps diari. Aquestes convencions són els horaris que fixen límits entre el temps dedicat al treball remunerat, a l’estudi, a la vida familiar, ciutadana i de relació i el temps inexcusable per restaurar i regenerar el nostre cos i ment. Els horaris configuren l’estructura temporal i també delimiten els espais de la vida. Fins a èpoques recents, les convencions horàries han tingut present d’alguna manera que els éssers humans no podem estabilitzar només amb mitjans defensius i que necessitem temps per expandir utilitzant les nostres capacitats de relació i donant marge a la nostra creativitat.

 

Horaris i usos del temps no són el mateix tot i que estan estretament lligats. Les convencions horàries són el pern sobre el qual giren, s’articulen i es distribueixen els usos socials del temps. Estem immersos en un món fluid en què el poder d’uns sobre els altres s’exerceix cada vegada més a través de formes rítmiques. Les apropiacions del temps aliè prenen la forma de l’apressament, la impaciència i la impuntualitat. Totes aquestes modalitats d’imposició de temps estimulen l’acceleració social que ens força a condensar episodis vitals i que desafia les capacitats humanes per integrar amb èxit les experiències temporals.

Els horaris allargats, partits, tardans i interminables que encara avui són la pauta temporal dominant a Espanya provoquen un miratge d’abundància i flexibilitat del temps disponible i afavoreixen la contínua intrusió del temps dels altres en el temps propi. Necessitem contemplar els horaris que regeixen a Espanya sense trastocar els signes que ens informen sobre la realitat: les nostres pautes temporals afavoreixen un ús del temps sobrecarregat, ineficient i buit de vida, ens impedeixen pensar i visualitzar els canvis necessaris per sincronitzar de forma equitativa entre dones i homes les lògiques temporals dispars que tots patim i a més ens ofereixen un accés molt escàs als amortidors de temps que contribueixen a la reducció de l’estrès.

A Espanya, els horaris a l’ús afavoreixen i reforcen que visquem en contenidors temporals que es creuen i s’interfereixen per tot arreu. En aquest context, les dones actuen d’organitzadores i sincronitzadores de les lògiques temporals dispars dels membres dels seus grups familiars i assumeixen majoritàriament la cura dels menors, els adults dependents i les tasques de la llar amb independència que alhora facin un treball remunerat. A més a més, un terç de les dones assumeixen en solitari la cura dels menors, la meitat de les dones que viuen amb persones adultes dependents es fan càrrec en solitari dels seus familiars i quatre de cada deu dones realitzen també en solitari les tasques de llar.

La sobrecàrrega de funcions i tasques que les dones compleixen en la vida diària afecta de ple als factors de producció d’una bona salut: les dones gaudeixen de menys temps de son, descans i oci que els homes, fan menys exercici físic, pateixen pràcticament el doble de símptomes de dolor i malestar i problemes de salut crònics com ara ansietat, dolor cervical i lumbar crònics i mal de cap són presents en el doble de dones que d’homes. En conjunt, les dones declaren tenir un pitjor estat de salut que els homes encara que diuen trobar-se millor que en dècades anteriors. La percepció d’una salut de baixa qualitat presenta un gradient negatiu en funció de la posició social de tal manera que les dones més desfavorides i vulnerables perceben tenir un pitjor estat de salut amb un diferencial de gairebé vint punts respecte a les dones més ben situades.

Els horaris espanyols contribueixen al fet que el temps propi de les dones, ja de per si molt escàs, es vegi contínuament fragmentat, interferit i retallat, perpetuen les llargues i inefectives jornades de treball, reforcen l’opció del treball femení a temps parcial i suposen un seriós obstacle per avançar en la coresponsabilitat entre dones i homes en les tasques de cura i domèstiques. Necessitem horaris i usos del temps que ens permetin alleugerir les nostres vides precisament perquè ens veiem com el que som, éssers humans, unitats fràgils que vivim en estreta veïnatge i alhora ens cal espais de retir del soroll del grup. Per això, si concertéssim un nou format d’horaris ens donaríem l’oportunitat d’alimentar les forces plàstiques remodeladores i regeneradores de la nostra vida social i personal.

 

Elvira Méndez Méndez

Metgessa especialista en medicina preventiva i salut pública i directora de l’Associació Salut i Família

Deixeu un comentari